martes, 24 de xaneiro de 2017

Cantu de Vicent (Estellés)


CANTU DE VICENT

...a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts...
Sir John Talbot Dillon


LLEGÓ la hora, cuido, del to cantu a València.
Temíes el momentu. Confiésalo: temíes.
Temíes el momentu del to cantu a València.
Y queríes cantala ensin solemnidá,
ensin Mediterraneu, ensin griegos nin llatinos,
ensin picapedreros y ensin obra de moru.
Y queríes cantala d'una manera humilde,
con castidá diríemos. Víes medrar el cantu.
Lentamente lu víes medrar como un crepusclu.
Aportaba la nueche, nun plumiabes el cantu.
Más alantre, otru día, quiciabes desque muerra.
Quiciabes nel momentu de la Resurreición
de la Carne. Quiciabes. Más alantre, si eso.
Y el tema de València tornaba, ya marchaba
metanes les tos coses, metanes les tos sílabes,
los momentos d'amor, los momentos de pena,
la to vida dafechu -- si non toda dafechu,
aquello que tu sabes de fundamental nella --
andaba per València, peles cais de València.
Con modestia diríes el nome d'una cai,
Pelayo, Gil i Morte... Con cuánta intensidá
les dices y les nomes, les plumies! Daqué más,
y yá tendríes toda València. Que pa ti,
ye poco más València. Tan íntima y tan caldia,
tan medrada y dolida, y querida tamién!
Les cayes que cruciaba una lenta pareya,
el llargu itinerariu d'elles llevabes sin
un céntimu nel bolsu, dalgún café antiguu,
aquella llechería de Sant Vicent d'afuera...
La casa qu'estrenabeis al estrenar la vida
definitivamente, l'allegre vecindá.
El doctor que buscabeis una nueche a deshora,
la farmacia de guardia. ¡Ah, València, València!
La necencia d'un fíu, el cubu enllenu sangre.
Aquel sol mañaniegu, les Torres de Serranos
con aquel color breve inicial de xeranios.
Ves, dende'l comedor, pela ventana abierta,
Benimaclet equí, allá ves Alboraia,
sientes dende la cama les sirenes del puertu.
De la güerta los lentos carros llegaben ceo.
Los neños van a escuela. Siéntese la campana
vecina de la ilesia. La xera, el neciu amor
a les voces qu'escribes y que siempre dixesti,
de magar te parienon un día en Burjassot:
como mamesti'l lleche mamesti l'idioma,
dígase castamente, y con perdón de la mesa.
Ah, València, València! Podría dicir bien:
Ah, tu, València mía! Porque evoco la mio
València. ¿O evoco la València de toos,
los vivos y los muertos, de tolos valencianos?
Déxalo. Nun te pongas solemne. Dexa l'énfasis.
Que l'énfasis perdiónos davezu a los indíxenes.
Más alantre has plumiar el to cantu a València.





CANT DE VICENT

...a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts...
Sir John Talbot Dillon


PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -- sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella --
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte...Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d'aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora...
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d'un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Els xiquets van a l'escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.