luns, 2 de xaneiro de 2017

Dexáime dicir (Martí i Pol)



Dexáime dicir

Dexáime dicir que yá ye tiempu d'escaecer,
que yá ye tiempu de creer otra vegada na pureza
y de repintar les cases con colores gayoleros.
A aquellos que vivieron munchos años lloñe'l pueblu
van llamalos pa que vuelvan
y una nueche cualquiera
el vientu va llevar toles pallabres
qu'abrasemos de tanto diciles ensin amor.
Y a otru día va ser como si nos llevantáramos
dempués d'una nueche de venti sieglos.
Dexáime dicir que yá ye tiempu de querer,
que yá ye tiempu de creer nos prodixos
y que tanto da de les rapaces que nun conocí;
que'l pueblu ye como enantes
y que dalgún día
va haber flores en xardín
y airón nos árboles
y pallabres inventaes de nuevo
namái pa nosotros.

(El Fuxitivu, 1952-1957)




Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.
Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.
Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no he conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.

(El Fugitiu, 1952-1957)