xoves, 19 de xaneiro de 2017

Dos poemes de muerte de Vicent Andrés Estellés



LA MUERTE INVICTA

XIRINGABEN los trenes, los miserables trenes,
cruciando tola nueche, atacaos de muertos,
col llume amarellao en toles sos ventanes,
un estreldu de fierros, perdiendo los llistones;
los miserables trenes que cruciaben la nueche,
les llombes de la guerra azulaes cola lluna,
de la guerra los muertos toos, al aire, esfechos,
el vientre fachendosu de la recién casada
ente tanta llaceria, ente tantu estupor,
l'embeligru graciosu, el vientre de seis meses,
los muertos de la guerra, y de la tierra toos,
los miserables trenes que llevaben mancaos,
los miserables trenes que cruciaben la nueche
con un cruxir de fierros y un cruxir de llistones,
vendes llenes de sangre, pelos llenos de sangre,
tola nueche rodaba'l miserable tren
coles lluces enceses, ensin oliu nes ruedes,
mudes llombes d'azul baxo la lluna entera,
el vientre de seis meses, la fame, el mieu, l'espantu.
Un silenciu, un polvu, l'amarga polvoreda.
Tornaben los cadabres colos güesos podríos.
Llevaben los zapatos estripaos, el sangre
a tarazos, y mosques, unes mosques mui gordes.



LA MORT INVICTA

TRONTOLLAVEN els trens, els miserables trens,
creuant tota la nit, plens de morts, d'ofegats,
amb aquell llum groguenc en totes les finestres,
un estrèpit de ferros, els trens perdent llistons;
els miserables trens que creuaven la nit, 5
les llomes de la guerra blavoses amb la lluna,
tots els morts de la guerra desenterrats, desfets,
el ventre petulant de la recent casada
entre tanta misèria, entre tant d'estupor,
el melic graciós, el ventre de sis mesos, 10
tots els morts de la guerra, tots els morts de la terra,
els miserables trens que duien els ferits,
els miserables trens que creuaven la nit
amb un cruixir de ferros i un cruixir de llistons,
benes plenes de sang, aquells pèls plens de sang, 15
tota la nit rodava el miserable tren
amb tots els llums encesos, sense oli en les rodes,
mudes llomes blavoses sota tota la lluna,
el ventre de sis mesos, la fam, la por, l'espant.
Un silenci, una pols, l'amarga polseguera. 20
Tornaven els cadàvers amb els ossos podrits.
Duien les espardenyes esventrades, la sang
en qualls secs, unes mosques, unes mosques grossíssimes.





CUANDO ME DEXEN EN CEMENTERIU Y TOOS MARCHEN

A Joan Triadú

Habrá más solitú entóncenes tovía,
que toos van marchar a facer les sos coses,
y yo he topame solu de mou definitivu,
imposibilitáu, dafechamente inerme.
¿Ú tarán los amigos? Yo he sentir el deséu
de llorar, y he dicir -seique- «Madre...» en voz baxo.
El recuerdu d'amigos, del llume so la mesa,
la coñá, la parola que nunca nun finaba,
el crepusclu de polvu que xube a les ventanes
prendiendo'l llume d'agua d'aquellos cuatro grandes;
recuerdos y deséu infantil de llorar.
¿Ú tarán los amigos? Y yo voi recordalos,
a caún pel so nome y amás poles sos coses,
mentanto vien la nueche, aquella primer nueche
de muertu en cementeriu, de muertu ensin remediu.
Cuando aporte la nueche ¿morreré yá del too?
(Perdonái la insistencia: ¿seré entóncenes llibre?)



QUAN EM DEIXEN AL CEMENTERI I TOTS SE N'HAGEN ANAT

A Joan Triadú

Hi haurà més soledat aleshores encara,
car tots se n'aniran a fer les seues coses,
i jo em trobaré sol definitivament,
impossibilitat, completament inerme.
On seran els amics? Jo sentiré el desig
de plorar, i diré ?potser? «Mare...» en veu baixa.
El record dels amics, del llum damunt la taula,
el conyac, les converses que mai no s'acabaven,
el crepuscle polsós que puja a les finestres
encenent aquell llum d'aigua dels quatre grans;
els records i el desig pueril de plorar.
On seran els amics? I jo els recordaré,
cadascú pel seu nom i per les seues coses,
mentre vinga la nit, aquella nit primera
de mort al cementeri, de mort sense remei.
Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot?
(Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)